L'atzar

Ja hi som, aqui davant la pantalla un altre cop.

La varietat dels temes dels que parlaré en aquest blog em donen la llibertat de presentar coses com aquesta i avui tenia ganes de publicar una reflexió escrita que m'agradaria compartir-la amb vosaltres.

Comenteu, siusplau.


L'atzar:

Sóc dels que pensen que t’impregnes d’una il·lusió enganyosa quan, anant atrafegat d’un lloc a l’altre arribes davant d’un semàfor que just en aquell moment acaba d’inaugurar el color verd i, aprofitant la marxa que portaves, avances als altres vianants que estaven aturats mentre esperaven el final del vermell. Quan aquesta situació es dóna, hom pot arribar a pensar que el verd del semàfor t’estava esperant i que les teves passes valen més que la dels altres vianants. Segueixes caminant, però més alegre. Encara amb el somriure dibuixat a la cara per l’avançament anterior decideixes creuar el parc i just quan ets al mig, veient als nens disfrutant dels gronxadors notes com si alguna cosa hagués impactat lleument a la teva espatlla dreta. Ràpidament, les pitjors hipòtesis s’apoderen de la teva ment, esvaint tot el que la mantenia ocupada abans. Durant un segon desitges amb totes les teves forces estar equivocat però no, gires la mirada i efectivament, un ocell ha encertat de ple fixant la teva espatlla com a diana. Enrabiat, mires al cel instintivament com si esperessis trobar el culpable, tot i que ja saps que no servirà de res. Et preguntes el perquè del petit accident, de la mala fortuna, de la mala intenció del ocell, pero mai et questionaràs el verd del semàfor, simplement t'ho mereixies oi?


Però la diferència recau en la memòria, en la incidència, en la importància que té per tu. Ja no te’n recordes del semàfor, ni del somriure, ni d'allò de sentir-te afortunat. No dones oportunitat a un empat tècnic. Equiparant nivells, la mala sort sempre perdura més.


Sens dubte, L’atzar, es una de les qüestions que més nits ha desvetllat al ésser humà des dels seus principis. Casualitat o causalitat. L’eterna pregunta. Una es la antítesis de l’altre, son conceptes irreconciliables que, d’una manera o altra, regeixen la nostra vida i els nostres actes.

Si una cosa tinc clara es que cal que hi sigui. L’existència de l’atzar i la utilització d’aquest com a factor real suposa per a la societat un augment del grau d’esperança i expectatives de cada persona ja que sovint, en el desenllaç de moltes situacions importants per a les seves vides aquest anomenat atzar hi juga un paper important, alguns cops determinant.

La sort es una religió sense església. En un accident de tràfic per exemple, on hi podria haver hagut una masacre però en canvi tothom en surt il·lès, hi haurà gent que donarà gràcies a un Déu per haver-los salvat i també hi haurà gent que ho atribuirà a la sort que han tingut. Pel carrer, trobarem gent que portarà una creu penjada per estar en contacte amb Déu i n’hi haurà una altre que portarà un anell alegant que li proporciona sort.

També podríem parlar de la gran quantitat de tradicions que hi ha arreu del mon on l’objectiu principal es aconseguir sort. En podem trobar de tot tipus, algunes realment inversemblants: Des de banyar-se en alguns rius determinats dies de l’any fins a fer petons a algunes estatuetes o portar la roba d’una manera determinada. I que d’una manera porten el segell autòcton i diferencial de cada cultura o grup de persones.
I com a tota religió, també té la seva branca radical que en aquest cas serien els supersticiosos.

Igual als deus, l’atzar es omnipresent. No es pot veure ni tocar, no es pot sentir ni transferir, però segons els seus creients hi es. I realment, es molt difícil negar l’existència d’un factor al que tanta gent li atribueix tanta transcendència.

L’atzar també gaudeix també dels seus mitjans de propaganda. El joc es la seva màxima expressió de vida. Les loteries Nacionals, els Casinos, Las Vegas, Locals immensos plens de gent aferrats a un factor abstracte per aconseguir més beneficis i no patir tantes desgràcies. L’esport es un altre gran mitjà de propaganda ja que en molts, l’atzar juga un paper important, i a vegades massa determinant. Aquests esports es televisen i arriben a moltes més persones i així, inconscientment s’incrementa la creença en que l’atzar existeix, que decideix el món.


Per un servidor, l’atzar es un comodí, una facilitat. Un mot que els humans van inventar-se des del principi dels temps per a deixar resols temes que precisarien d’una explicació massa complicada, per evitar amoïnar-nos contínuament pensant en teories malèfiques o conjuracions divines, un mot que té sinònims que sonen tan bé com sort o fortuna.

En definitiva, crec que els aconteixements atribuïts per l’home “al atzar” no són més que una demostració d'una incapacitat física i mental d’aquest per dominar totes les variables que governen tals aconteixements.


Guillem Salvadó